Els
canvis produïts durant els darrers anys per l’anomenat fenomen de la
globalització han portat canvis profunds en la manera com els Estats incideixen
en els processos econòmics. Han caigut les fronteres, s’ha mundialitzat la
producció, fet que ha provocat fenòmens com la deslocalització, s’ha
diversificat i adaptat la producció a necessitats de mercat més àmplies, s’han
reduït els costos directes de producció i han incrementat els costos de
distribució i serveis, etc. Tot això suposa una disminució progressiva de la
capacitat d’influència que els Estats tenen sobre l’economia.
En
canvi, això no passa amb l’educació, en què els Estats no han perdut la seva
incidència des de la convicció que l’educació és un element clau per garantir
el progrés i la competitivitat econòmica, juntament amb la mobilitat social i
el mercat de treball. Sembla que amb relació a l’educació hi ha un cert consens
internacional que els canvis que provoquen la globalització i les noves
tecnologies poden ser afrontats amb més garanties des d’una formació inicial i
permanent, tot i que, paradoxalment, molts dels llocs de treball nous i
canviants no van associats necessàriament a l’increment de competències noves,
canviants o tradicionals.
Tot i
així, la relació entre el nivell d’instrucció (titulació) i el nivell de lloc
de treball és discutible. No podem afirmar que les titulacions donin un accés
directe al mercat de treball, si bé faciliten els processos de selecció. Tampoc
no podem afirmar que els coneixements i les competències acreditats per un
títol siguin allò que demana el mercat de treball. Mentre que l’empleabilitat
està cada vegada més vinculada a competències i habilitats personals i socials
–intel·ligència inter i intrapersonal– com són la sociabilitat, el coneixement
d’un mateix, l’empatia, el treball en equip, etc., el sistema educatiu continua
prioritzant les competències instruccionals vinculades a disciplines
acadèmiques per als alumnes que segueixen deixant les competències personals i
socials en un segon pla i, amb caràcter compensatori, per a aquells que no
poden acreditar les àrees curriculars.
D’altra
banda, estem entrant en una societat postindustrial, postcapitalista i
postmoderna.
Allò
central i fonamental en la nova estructura social es configura al voltant de la
informació i el coneixement. El factor fonamental que està transformant els elements
tradicionals –recursos naturals, capital, tecnologia, producció– és el coneixement.
En els
nostres processos productius, en la nostra manera de relacionar-nos, en el
nostre paper de ciutadans, els factors més determinants estan en l’accés al
coneixement i la informació i en la manera de gestionar-los, al temps que
constitueixen els elements centrals amb els quals treballa el sistema
educatiu.
S’ha
produït un cert canvi des de les primeres aproximacions visionàries al que
havia de ser la societat de la informació i el coneixement. Semblava que seria
una societat més igualitària i més democràtica, atès que el coneixement és, en
essència, democràtic, no així l’accés, ni la informació. L’accés al
coneixement i a la informació i la mateixa informació estan configurant una
societat en què s’enfronten més igualtat amb més desigualtat.
La
societat de la informació i el coneixement tendeix a ser menys jerarquitzada,
perquè el factor que genera autoritat és el coneixement i no la posició de
poder atributiva. El coneixement, la informació i, per descomptat, la
intel·ligència poden distribuir-se de manera més democràtica, més equitativa,
més homogènia que altres fonts d’autoritat, com els recursos naturals, els béns
de consum o el capital.
La
paradoxa és produeix quan comprovem que, com el coneixement i la informació són
els elements que estan transformant aquestes fonts d’autoritat i, per tant, de
relació social, el fet de no accedir-hi produeix un fenomen anomenat exclusió,
no només del coneixement i de la informació sinó també dels recursos naturals,
els béns i el capital. Aquesta exclusió, el no-accés al coneixement, té un
caràcter molt més crònic que l’exclusió dels recursos, els béns i el capital.
Tot i
semblar que el paper del coneixement ha esdevingut un fenomen modern, des de la
nit dels temps la informació i el coneixement han produït aquests efectes
desigualitaris; la diferència en els temps ha estat la universalització
progressiva gràcies a la tecnologia.
Ens
trobem, doncs, en una cruïlla conceptual: el coneixement facilitarà i afavorirà
una societat menys jerarquitzada, més democràtica, més igualitària, més cohesionada?
O, al contrari, el no-coneixement, el no-accés, facilitarà i afavorirà l’exclusió
en totes les seves formes? Evidentment, resulta més engrescador i optimista
pensar en la primera, però això només es produirà en la mesura que l’educació i
el sistema educatiu, com a variables de canvi, siguin elements de qualitat,
universalitzats, equitatius, justos, democràtics i solidaris.
La
variable educació com a factor de canvi que produeix coneixement, gestiona
informació i construeix valors, pot i ha de garantir tres grans qüestions:
– L’equitat social
– L’exercici de la ciutadania
– La competitivitat econòmica
L’educació
és l’única variable que, actuï en un sentit o un altre sobre aquestes tres
qüestions, pot produir més o menys cohesió, igualtat i inclusió social, alhora
que pot garantir l’equilibri i la sostenibilitat del sistema econòmic.
Des
d’aquesta perspectiva és configuren nous escenaris educatius que passen,
necessàriament, pels nous escenaris socials que, fonamentats en el capital
social, tendeixen a enfortir l’exercici de la ciutadania, la competitivitat
econòmica i l’equitat i la cohesió social.
En
aquests escenaris, el paper que desenvolupin la gestió i l’organització amb
relació a les tres grans qüestions plantejades és determinant. Les
organitzacions que aprenen i canvien actuen de manera intel·ligent i això vol
dir, entre altres coses, una sèrie de competències organitzacionals:
1. Capacitat d’identificar les necessitats.
2. Participació dels agents que integren
l’organització.
3. Capacitat de projectar
eficàcia i eficiència a la comunitat. Generar confiança interna i externa.
4. Capacitat de treballar en xarxa amb altres
organitzacions.
5. Capacitat d’adaptar-se al canvi.
Vol dir
només això? Quines són les competències que tenen les nostres organitzacions?
Quines competències haurien de tenir?
Com són
percebudes actualment les institucions educatives?
Articulades
de manera dèbil?, amb absència de processos de col·laboració i treball
cooperatiu i en equip?, desmotivades, burocratitzades, centralitzades,
dependents?, allunyades dels centres de funcionament i de decisió?, allunyades
de les demandes, dels canvis socials?, aïllades del mercat, de la innovació
tecnològica, de la informació i del coneixement?, etc.
