Es constata l’absència d’una definició d’immigrant
acceptada per tothom i això constitueix
una dificultat a l’hora d’intentar una comparació estadística del fenomen
migratori.
El criteri principal que defineix i distingeix
les diferents poblacions que viuen als Estats membres és el criteri jurídic
de la nacionalitat. Ara bé, en l’informe PISA són considerats com a immigrants els alumnes, nascuts o no en
el país d’acollida, el pare i la mare dels quals han nascut a l’estranger.
En aquesta categoria s’inclouen els menors refugiats, els qui demanen asil
i els residents il·legals.
Són alumnes autòctons els nascuts al país si també almenys un dels seus progenitors
hi ha nascut. Alhora, els menors de famílies establertes al país d’acollida
després de dues generacions també són comptabilitzats en aquest apartat d'autòctons.
Les dades corresponen als nivells de pre-primària,
primària i secundària obligatòria del sector públic o del privat subvencionat.
La investigació es refereix a trenta països
membres de la xarxa Eurydice i les dades corresponen al curs 2003-2004, o
bé al 2000, si es basen en l’informe PISA (OCDE).
1. POLÍTICA EUROPEA EN MATÈRIA D’EDUCACIÓ DELS MENORS
IMMIGRANTS.
La Unió
Europea (UE) va elaborant, de forma progressiva, una política comuna que té
com a tret bàsic la voluntat de garantir als menors immigrants els mateixos
drets que tenen els menors ciutadans de la UE.
1.1.-
La legislació europea sobre el dret a l’educació dels menors immigrants.
A la legislació europea no figura cap dret
a l’educació per als menors immigrants en situació il·legal. Tanmateix, hi
ha una directiva (2000/43/CE) que prohibeix tota discriminació basada en la
raça o l’origen ètnic i que atorga als immigrants el dret de presentar una
denúncia en el cas d’un tractament menys favorable que als nacionals –discriminació directa– o que, segons
el seu criteri, una disposició o una pràctica, aparentment neutra, els sigui
desfavorable –discriminació indirecta.
1.2.-
Definicions d’objectius comuns i trets de la política d’integració.
Un dels objectius globals fixats a la Cimera
de Lisboa –març de 2000– consistia a reforçar la ciutadania activa, la igualtat d’oportunitats
i la cohesió social. Per intentar aconseguir-ho, s’ha de garantir l’accés
dels immigrants i els seus fills als sistemes d’educació i formació.
El Consell de l’Educació, la Joventut i la
Cultura, en un document publicat al maig de 2003, va fixar tres criteris significatius
en el context de la promoció de la integració i el treball de la població
immigrant:
·
La taxa mitjana dels joves que abandonen prematurament
l’escola a la UE no hauria de superar el 10%.
·
Com a mínim el 85% dels joves de 22 anys de la
UE haurien d’haver finalitzat els seus estudis de secundària superior.
·
El percentatge de joves de 15 anys amb resultats
insuficients en lectura i escriptura hauria de disminuir per sota del 20%.
Els programes d’acollida, la formació lingüística
per a immigrants, així com la seva participació en la vida cívica, cultural
i política haurien de ser considerats temes
prioritaris.
1.3.-
Accions concretes postulades per la Comissió Europea.
El 1997 es va declarar l’any europeu contra
el racisme, la xenofòbia i l’antisemitisme. Diferents Estats membres van elaborar
projectes per lluitar contra el racisme; així:
·
Grècia va posar en pràctica un projecte que consistia
en la utilització per part dels docents de primària –amb un alumnat de 9 a
12 anys– d’una maleta pedagògica que es basava en el fet que tots els pobles són
fruit d’un mestissatge.
·
La comunitat francesa de Bèlgica, Espanya i Itàlia
tenien projectes per promocionar l’educació intercultural.
·
Dinamarca, Alemanya i Suècia facilitaren als directors
de primària un mòdul de formació sobre la integració de les famílies d’origen
immigrant en la vida escolar.
En general, es va propiciar l’educació intercultural
a través de mòduls de formació per als docents a tots els Estats membres.
1.4.-
Recomanacions del Consell d’Europa.
·
L’Estat d’acollida haurà de facilitar l’aprenentatge
de la llengua nacional –o d’una de les llengües nacionals, si n’hi ha més
d’una– i procurar concedir als menors immigrants borses o ajuts en les mateixes
condicions que als menors nacionals. L’Estat també haurà de prendre mesures
per fer possible l’ensenyament de la llengua d’origen d’aquests menors.
·
Els sistemes educatius hauran d’adaptar-se per
atendre les necessitats educatives particulars dels menors immigrants. Amb
aquesta finalitat integraran continguts de llengua i cultura dels país d’origen
als programes escolars normals i promouran l’educació intercultural per a
tothom.
·
La promoció de l’educació intercultural passa
per una formació –tant inicial com contínua– dels docents i per la
preparació de materials pedagògics adequats.
2.- DRET A L’EDUCACIÓ I LES MESURES DE SUPORT.
A quasi tots els països les mesures de suport
es fonamenten en la necessitat d’assegurar que el menor immigrant parli correctament
la llengua de l’ensenyament.
2.1.-
Dret i obligació a l’escolaritat gratuïta.
Aquest dret es regula en una sèrie de textos
legals internacionals, com ara la Declaració Universal dels Drets de l‘Home,
article 26, i la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret dels Infants,
article 28. Com a regla general, a l’ensenyament obligatori, els menors tenen
el dret d’accés als serveis escolars i als ajuts financers que puguin haver-hi.
-
Menors en situació de residència irregular:
el dret a l’educació pot ésser considerat com a implícit i no existir
cap obstacle per a la inscripció dels menors que no tinguin l’estatus de resident
legal al país. Així està regulat a onze països, entre els quals hi ha Espanya.
-
Els drets dels menors que no tenen l’edat de
l’escolaritat obligatòria: no tots els països fomenten l’escolarització
dels immigrants abans de l’edat de l’escolaritat obligatòria. Espanya i el
Regne Unit han adoptat una posició molt clara: existeix l’obligació legal
d’oferir suficients places escolars de pre-primària.
-
Dret a les mesures de suport: les
mesures de suport s'han d’oferir d’acord amb les necessitats a tots els menors
immigrants que tenen dret a l’educació, independentment del seu estatus particular
d’immigrant o de residència. La major part dels països no fan diferències
respecte als drets de les diverses categories d’immigrants.
3.-MESURES D’INTEGRACIÓ ESCOLAR DELS MENORS IMMIGRANTS.
3.1.-
Acollida i orientació a les famílies.
En general els centres adopten una o vàries
de les cinc mesures següents:
-
Informació escrita sobre el sistema escolar.
-
Recurs a intèrprets: per
a les reunions de pares i alumnes que es realitzin de manera regular. Finlàndia
i Suècia han establert legalment el dret dels pares a disposar d’un intèrpret.
-
Mediadors interculturals: el
seu paper pot variar d’un país a un altre, però en general donen suport a
les famílies en qüestions lingüístiques.
-
Reunions destinades a les famílies immigrants:
en general s’organitzen reunions amb les famílies d’immigrants per explicar
el sistema educatiu i tractar qüestions d’interès general.
-
Informació sobre les activitats de pre-primària.
3.2.-
Determinar el nivell de coneixements.
És útil avaluar el domini de la llengua de
l’ensenyament que presenta alumnat nouvingut. Hi ha dos sistemes per fer-ho:
a)
Avaluacions individualitzades, a càrrec del director
del centre o d’altres professors, emprant els seus criteris propis, sense
instruments d’avaluació externs. Així és com s’acostuma a fer a l’ensenyament
obligatori de la majoria de països. L’edat de l’alumne s’utilitza com a primer
criteri per decidir el nivell concret d’adscripció.
b)
Avaluacions mitjançant criteris estàndards externs centralitzats per decidir
on inserir l’alumnat nouvingut. Aquesta modalitat
és la menys freqüent.
3.3.-
Modalitats d’integració.
|
Directa
|
Directa amb suport ad hoc a classe.
|
|
Directa amb suport puntual fora del temps
lectiu.
|
|
Transitòria
|
Transitòria, combinada o no amb assistència
al centre.
|
|
De llarga durada, un o més anys.
|
3.4.-
Tipus de suport
|
Lingüístic
|
Aprenentatge intensiu de la llengua de
l’ensenyament –immersió.
|
|
Iniciació de la llengua de l’ensenyament
a pre-primària.
|
|
Aprenentatge en la llengua de l’ensenyament
i aprenentatge de la llengua familiar.
|
|
Pedagògic
|
Classes de suport o de recuperació.
|
|
Adaptació de l’avaluació.
|
|
Reduir el nombre total d’alumnes per classe
–màxim 15– o bé limitar el nombre màxim d’immigrants per cada grup classe.
|
El fenomen d’abandonament escolar i d’absentisme
de l’alumnat immigrant preocupa els responsables educatius. Els immigrants
són considerats una població en risc. Des d’aquest punt de vista, i, per intentar
solucionar-ho, se’ls dedica, en general, una atenció específica.
En ocasions, les autoritats centrals faciliten
finançament suplementari per fer front a les despeses extres que suposa l’atenció
als alumnes immigrants i ajuts proporcionals al nombre i al moment d’arribada
a l’escola.
3.5.-
Personal responsable de les mesures de suport.
En general, les mesures de suport són portades
a la pràctica pels tutors de cada classe amb la col·laboració d’altres professors
o de personal suplementari. És excepcional que els professors tinguin formació
específica per atendre aquests alumnes.
En general, els professors responsables dels
alumnes immigrants no tenen cap avantatge salarial ni de cap tipus. Com a
excepcions podem citar Txèquia – suplement salarial– i Xipre –reducció del
temps de la jornada.
4.- CONSIDERACIÓ DE LA CULTURA D’ORIGEN DE
L’ALUMNAT IMMIGRANT.
4.1.-
Mesures de suport a la llengua i cultura d’origen.
Les mesures de suport a la llengua materna
per a l’alumnat de llengua diferent a la de l’escola es basen en la convicció
que aquesta iniciativa millorarà el desenvolupament i les capacitats d’aprenentatge
dels alumnes, i fomentarà el seu sentiment d’identitat. A vegades, l’existència
d’un acord bilateral entre el país d’acollida i el d’origen pot ser la base
de l’organització d’aquestes classes.
En la majoria dels casos, l’ensenyament de
la llengua materna està organitzat com a activitat extraescolar, algunes hores
per setmana.
4.2.-
Adaptació de la vida escolar quotidiana.
a) Hi ha exemples d’adaptacions dels calendaris
escolars en atenció a les festes religioses:
-
A la comunitat flamenca de Bèlgica s’autoritzen
absències escolars a causa de celebracions religioses de les confessions reconegudes.
-
Per raons de festivitats religioses es poden obtenir
permisos a Alemanya, Suècia, Noruega i Letònia.
b) Exemples d’adaptacions de certes
activitats educatives com l’esport i la música:
-
Alemanya permet que l’educació física i la natació
puguin fer-se en grups separats de nois/noies, si es demana. De manera semblant
també es fa a Suècia i Finlàndia.
-
Al Regne Unit alguns alumnes estan autoritzats
a no assistir a l’oració col·lectiva, que és una pràctica quotidiana.
c) Respecte als codis sobre les
vestimentes:
-
Al Regne Unit les escoles han de tenir en compte
les necessitats de les minories i les religions; així, s’autoritza les noies
musulmanes a dur el xador i els nois sikh a dur el turbant. A França, després d’un llarg debat, està vigent des de l’u de setembre d’enguany
la llei que prohibeix els signes religiosos ostentosos als centres docents.
d) Respecte al dinar que acostumen
a facilitar les escoles europees –en els casos en què els alumnes no han de
portar el seu propi àpat–, es prenen mesures d’adaptació per les raons culturals o religioses adduïdes
pels alumnes. Així ho fan a Espanya i a França, entre d’altres.
5.- EL TRACTAMENT DE LA INTERCULTURALITAT
A L’ESCOLA.
Gairebé tots els països posen en pràctica
un conjunt de processos destinats a establir relacions entre cultures diferents.
5.1.-
Objectius:
-
Aprenentatge de la diversitat cultural per desenvolupar
els valors del respecte i la tolerància.
-
La dimensió internacional –econòmica, social,
històrica, migracions…– per aprehendre la diversitat cultural.
-
La dimensió europea, que s’ha de cimentar sobre
la coneixença de les característiques culturals de les poblacions europees.
5.2.-
Avaluació: hi ha cinc països on es procedeix a avaluacions d’aquests tipus.
Els cinc països són Dinamarca, els Països
Baixos, Noruega, Suècia i el Regne Unit; en aquests dos últims, l’avaluació
està encomanada a la Inspecció d’Educació.
5.3.-
Activitats lligades a la vida escolar.
Aproximadament en la meitat dels països,
el tractament de la diversitat no es limita a activitats d’aprenentatge sinó
que també inclou altres tipus d'activitats de caire extraescolar –festes, intercanvi
d'alumnes entre països, participació de representants de les comunitats d'immigrants
en activitats escolars…
CONCLUSIONS
Respecte a la integració dels menors immigrants
en els sistemes escolars, l'informe posa de manifest alguns fets essencials:
1.-
L'educació: un dret fonamental per a tothom.
Tots els menors immigrants han de ser atesos,
independentment de la seva situació de residència al país, inclosos els que
no tinguin l’estatus de residents regulars –principi d’igualtat.
2.-
La llengua de l'escola: punt d'ancoratge al sistema educatiu.
La immersió directa de l'alumne immigrant
a la classe ordinària amb una separació inicial transitòria és el mètode més
emprat.
3.-
La llengua d'origen: pont entre dues cultures.
La majoria dels països europeus han previst
mesures per mantenir la llengua i la cultura dels menors immigrants.
4.-
L'educació intercultural com a metodologia global.
En general, els currículums desenvolupen
la noció d’interculturalitat de manera transversal, així com els valors del
respecte i la tolerància envers la diversitat cultural.
5.-
La formació dels docents: competències noves a desenvolupar.
L'atenció als menors immigrants requereix
dels docents noves competències, però només se’ls facilita, i excepcionalment,
formació inicial sobre el tema. Aquest és un punt feble de la política educativa
comuna a la UE, tot i que, en ocasions, es compta amb docents del país d'origen,
fruit de convenis bilaterals entre estats.
6.-
Avaluació dels resultats.
L'avaluació de les mesures de suport als
menors immigrants, així com de l'educació
intercultural, no és una pràctica gaire freqüent, però se’n poden trobar exemples
i també informació més detallada a www.eurydice.org.
Els responsables de la política educativa
dels països europeus tenen la difícil tasca de convertir la diversitat sociocultural
que caracteritza els contextos escolars actuals en quelcom positiu per a tothom:
alumnat, professorat i famílies, tant autòctones com immigrants.
Referència del document:
·
Commission européenne,
Direction générale de l'éducation et de la culture. «L'integration scolaire des enfants immigrants en Europe». Eurydice,
www.eurydice.org, 2004.
Referències
bibliogràfiques:
·
Assemblea General
de les Nacions Unides. Convenció dels Drets dels Infants,
20.11.1989, ratificada el 30.11.1990 (BOE n. 313 - 31.12.1990). CDI.
·
AJA, Eliseo [et al]. Els menors immigrants en desemparament a Catalunya.
Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer, 2003.
·
Colectivo Ioé
(Actis, W. [et al]). Immigració, escola i mercat de treball. Una radiografia
actualitzada. Barcelona: La Caixa, 2002.
·
Essomba, M. A., coordinador. Educación e inclusión social de inmigrados y
minorías. Tejer redes de sentido compartido. Barcelona: Editorial
Praxis, 2003.
·
Nadal, Mònica; Aja, Eliseo. La immigració a Catalunya avui. Anuari 2003.
Fundació Jaume Bofill, 2004.
