A les VIII Jornades de Girona ens vam
plantejar tres grans aspectes de l’educació del segle XXI: multiculturalitat,
valors i noves tecnologies, reflexions contingudes en el document La inspecció d’ensenyament i els nous reptes
educatius (novembre 2000). Hem estat testimonis dels “desgavells” de la
LOQE i, com a AIEC, ja amb els primers documents de base de la LOQE –i després
amb el text articulat– vàrem iniciar un procés de reflexió crítica que va ser
publicada en el Dictamen de l’AIEC sobre
el Projecte de Llei de Qualitat de l’Educació (juny 2002). Aquestes
reflexions van continuar en el nostre I Congrés i en les conclusions dels grups
de treball reflectides en el document Inspecció
d’ensenyament i qualitat educativa (novembre 2002).
Sense voler ser agosarada en l’afirmació,
m’atreveixo a dir que aquests documents, fruit de la tasca i reflexió
col·lectiva, han anat configurant el nostre pensament i són referent
indispensable en el debat que ara se’ns obre amb el Document base presentat pel
MEC Una educació de qualitat per a tots i
entre tots (octubre 2004).
Fa ben pocs dies que tenim aquest document
al nostre abast. He de dir que la seva lectura m’ha estat molt gratificant. Ha
estat com un “déjà vu” en positiu. Casualitat o no, la coincidència en
l’anàlisi i en les reflexions amb les exposades per l’AIEC en els documents
referenciats em porta a pensar que algun gra de sorra haurem aportat en les
canvis que s’albiren. Ens hem de felicitar tots plegats. Dit això, entrem en
matèria.
S’inicia ara una fase, temporalitzada, per
al debat. No serà un debat llarg. Només tres mesos, d’octubre a desembre de
2004, amb previsió de presentar
conclusions entre gener i febrer del 2005. L’estratègia serà important en les
accions que el govern porti a terme.
Alejandro Tiana
, apuntava cinc elements fonamentals per dur a terme una estratègia d’actuació:
-
establir
un diagnòstic: conèixer quin és l’estat de la situació
actual del nostre sistema educatiu, les demandes de la societat, les exigències
de la nova societat del coneixement;
-
proposar
objectius intermedis: proposar uns objectius que
permetin avançar progressivament en la solució de les problemàtiques
detectades, amb tendència a aconseguir els objectius més amplis que es proposin
a llarg termini;
-
sensibilitzar
i motivar per al canvi: tenir molt en compte tots els
interventors de la comunitat educativa, agents educatius i agents de canvi
imprescindibles, sense la implicació i motivació dels quals serà molt difícil
implementar elements de millora;
-
dissenyar
una estratègia de canvi: aconseguir compartir i
repartir responsabilitats entre tots els agents implicats i dissenyar una
estratègia que pugui aplicar-se de forma gradual i mesurada;
-
establir
mecanismes de seguiment i reorientació: preveure
mecanismes d’avaluació del sistema i eines que permetin reorientar amb
celeritat aquelles mesures que requereixin una reforma o una nova orientació.
No es tracta, tanmateix, de seqüències
consecutives i cronològiques. El mateix autor destaca que no és convenient
precipitar-se en l’adopció de mesures però que tampoc no cal dilatar-les en el
temps. Jo diria que els tres primers pertanyen a la fase en què ens trobem i
que els dos darrers pertanyen més a la fase d’implantació.
El document que presenta el MEC conté una
diagnosi de la situació actual i es planteja uns objectius o mesures que
podríem anomenar de tendència, és a dir, que tendeixen de manera processual a
aconseguir els objectius de futur.
Així, el més important, en aquest moment
inicial del debat, és veure quins són els principis que inspiren la nova llei.
El document està estructurat en set blocs, en cadascun dels quals s’aporta una
reflexió i unes propostes de concreció de mesures sobre les quals es formulen
algunes preguntes per orientar el debat. Tot i que la fórmula és
benintencionada té un perill: que els
arbres no ens deixin veure el bosc. En el debat ciutadà que s’està obrint
on-line (http://www.debateeducativo.mec.es)
és molt fàcil començar a valorar propostes concretes i deixar de banda la resta
de qüestions. De fet, les primeres intervencions que s’hi han fet segueixen
aquest tarannà. És per això que em sembla molt important que centrem el nostre
debat, en aquesta fase, en l’esperit de llei. Més endavant, quan el text ja
estigui articulat, podrem entrar en l’anàlisi normatiu.
Reprenent Coombs, proposo d’enfocar el debat
sobre la base de quatre grans eixos:
A. Informació sobre l’educació
Jérôme Bindé
afirma que ens hem d’enfrontar, simultàniament, amb els reptes no resolts del
segle XX i amb els del segle XXI: “educació
per a tots, tota la vida”, un objectiu que no tots els països més
desenvolupats han arribat a assolir.
Fixem-nos en el
nostre entorn. La contestació a la LOGSE, especialment des dels sectors
docents, es va esdevenir, entre d’altres causes, per la vivència negativa i el
sentiment de pèrdua que va generar l’escolarització per a tota la població fins
als 16 anys, la qual cosa, paradoxalment, ha estat una de les grans mesures
socials de la LOGSE.
Coombs ja comentava
que la institució escolar, que reivindica tothora la innovació, sovint és la
més refractària als canvis, perquè no és fàcil, certament, transformar un
sistema educatiu elitista en un sistema que serveixi a la majoria i que atengui
la diversitat personal i cultural de tot l’alumnat.
Però la societat és
tossuda i els canvis són imparables. Els intents de retornar a models més
segregadors i elitistes, com hagués pogut estar amb la implantació de la LOQE,
han estat frenats, encara que les resistències –no siguem il·lusos–, no han
estat del tot vençudes.
S’imposa, doncs,
una reflexió compartida i serena que ens porti a un consens ampli i estable en
educació, que posi en sintonia la societat i la comunitat educativa, les
comunitats autònomes i el govern central. Ens cal un nou contracte social en
educació.
Les idees marc de
la nova llei es troben en el bloc 1 d’introducció: qualitat i equitat, dos principis irrenunciables. Aquesta idea ja
l’afirmàvem col·lectivament en el document del I Congrés de l’AIEC: “Els conceptes d’equitat i qualitat en
educació han de ser inseparables. El concepte d’equitat està íntimament lligat
al de qualitat: sense equitat no hi pot haver qualitat i no hi ha equitat sense
qualitat.”
Teníem clar que, justament, la qualitat d’un sistema està en funció de l’avenç
en equitat, amb accions educatives a tres nivells: d’accés, de participació i de resultats. No es tracta, doncs,
d’assegurar la igualtat d’oportunitats només amb l’accés als serveis. El repte
està en mantenir la integració i la participació de la població escolar per
aconseguir que cadascú arribi a uns resultats equivalents amb els suports
compensatoris que siguin necessaris.
Al meu entendre,
convindria introduir un tercer concepte que està implícit però que no es
destaca en el document, el de la cohesió social, de manera que des del sistema
educatiu es prepari els individus per lluitar i defensar-se dins l’escenari
social en les millors condicions possibles, sigui quins sigui el seu punt de
partida.
De qualitat i per a tots.
Qualitat, equitat i cohesió social han de ser els eixos vertebradors de les
decisions polítiques que hauran de marcar l’acció educativa en els propers
anys. Entendre i assumir aquest repte no és fàcil però és possible. Aquest
hauria de ser el sentit del debat. La resta, les mesures concretes, es
derivaran d’aquest gran objectiu.
B. Administració i estructures
Un tema essencial, sobre el qual cal
reflexionar a fons és el que es tracta en el bloc 7: participació i corresponsabilitat de la comunitat educativa, aspectes
que quedaven força minvats en la LOQE.
Citant Alejandro Mayordomo, que arrela el
concepte de participació social en els clàssics: “La participació de la
ciutadania no pot ser més que l’exercici de la raó pública, l’ús de la
deliberació i, per tant, la materialització de la declarada importància del
poder comunicatiu com a mitjà bàsic per a la legitimació dels actes de la vida
pública”.
No és possible el treball en xarxa sense
interacció i corresponsabilitat. Tenim
al davant el repte d’avançar cap a una comunitat escolar:
-
lligada al territori
-
amb capacitat decisiva
-
lliure de traves burocràtiques
-
integrada en una xarxa escolar
-
oberta a les innovacions
-
oberta a programes educatius comuns amb
altres institucions i agents socials.
Els mecanismes de participació han estat, en
ocasions, buits de contingut o infrautilitzats. Les dades de participació a les
eleccions de consells escolars per part del sector pares són sovint
desencoratjadores. I això demana canvis de plantejaments i de voluntats, tant
personals com institucionals, de manera que cal repensar els espais i les raons
de la participació:
-
en un projecte col·lectiu, com és
l’educació de la ciutadania al llarg de tota la vida;
-
exercitada des de l’eficàcia sense perdre
de vista una certa dosi d’utopia,
-
que aposti per la diferenciació i la
diversitat.
En paraules de Juan Carlos Tedesco:
“cal
revisar tot el debat sobre la descentralització de l'educació, l'autonomia a
les escoles i, fins i tot, les propostes que tendeixen a enfortir les
alternatives educatives basades en les noves tecnologies i a individualitzar
cada vegada més el procés pedagògic. L'autonomia i la individualització s'orienten a enfortir el pol de la llibertat
i el reconeixement de la identitat. Tot i així, un procés d'autonomia i
d'individualització que no s'articuli amb la pertinença a entitats més amples,
trenca la cohesió social i, en definitiva, dessocialitza. L'autonomia i la
personalització no són incompatibles amb la vinculació amb l'altre. Des
d'aquest punt de vista, l'escola hauria de promoure experiències massives de
connectivitat –afavorides ara per les potencialitats de les noves tecnologies–
amb el qui és diferent, amb el llunyà. En aquest sentit, un punt molt important
és el que fa referència a la distribució espacial de les escoles. En la mesura
que la població tendeix a segmentar-se, els barris són cada vegada més
homogenis i els contactes entre diferents sectors de població, més difícils.
Les escoles haurien de promoure programes massius d'intercanvi, de contactes,
de programes comuns interbarrials, intercomunals, transfronterers, etc.
Aquest debat sobre la
nova llei hauria de redescobrir la participació social, recrear la cultura
participativa i valorar-la, també, com a factor de qualitat i eficàcia del
sistema educatiu. Nogensmenys, en aquest espai de debat cal tocar els temes de
la direcció dels centres, la seva autonomia i avaluació, factors que
contribueixen a una educació de qualitat per a tots
C. Docents i alumnes
El bloc 5 se centra en: Educació en valors i formació ciutadana. Ja n’havíem parlat a
Girona i l’AIEC va explicitar la seva visió en el document. En aquelles VIII
Jornades reflexionàvem sobre l’educació en valors, com un dels reptes del segle
XXI. Com a elements per al debat continuen essent vàlids els punts que
proposàvem:
-
“Una educació que potenciï la reflexió
crítica sobre les grans problemàtiques de la humanitat, però que s'acosti també
a les problemàtiques dels alumnes, a les dificultats de convivència. En
definitiva, que ajudi les persones a aprendre a discernir i a tenir criteris de
valor propis.
-
Una educació que tracti els alumnes com a
persones que tenen raó i sentiments, com a persones que necessiten una educació
integral, amb la finalitat d’afavorir la coherència entre el que es pensa i el
que es fa.
-
Una educació que promogui la cohesió
social il·lusionant els alumnes en projectes i experiències comuns que els
formin en la capacitat de viure junts.
-
Una educació que contempli la
responsabilitat de l'aprenentatge del rol social: cal que els centres educatius
siguin un model de pràctica democràtica on els alumnes exerceixin els seus drets
i deures a partir de situacions concretes i vegin com l'exercici de la seva
llibertat es veu limitat per l'exercici dels drets i de la llibertat dels
altres.
-
Una educació que aporti les bases
culturals que permetin a infants i joves desxifrar les mutacions ràpides de la
societat actual.”
L’educació en valors és un dels pilars
definits en l’informe Delors, aprendre a
viure junts, per a la consecució del qual cal propiciar en els alumnes el
desvetllament d’actituds de tolerància, respecte, solidaritat, llibertat,
participació, diversitat, pluralisme, equitat... que els preparin per a exercir
com a ciutadans actius i responsables.
També ens vàrem referir al paper dels
professors en les VIII Jornades de l’AIEC. A la seva tasca es refereix el bloc
6 del debat, Manllevant les paraules de Roberto Carneiro, pronunciades en la
conferència “Els professors i els nous reptes
educatius”, constatàvem
que el professor, en aquest nou context:
“... haurà de contribuir al desenvolupament d’una
formació més personalitzada, més adaptada a l’alumne concret. Això
diversificarà les seves funcions per tal de possibilitar:
-
passar d'un model d'aprenentatge uniforme
per a tota la classe al treball en petit grups;
-
l'aprenentatge individual, seguint
itineraris propis;
-
recolzar constantment els alumnes amb
aptituds, capacitats i estils d'aprenentatge diferents;
-
utilitzar metodologies de treball
cooperatiu;
-
potenciar l'avaluació formativa i la
revisió del currículum;
-
passar d'un ensenyament verbalista,
transmissiu i reproductor cap a formes d'aprenentatge per descobriment,
autònom, i la recerca personal i en grup;
-
desenvolupar competències de presa de
decisions;
-
estimular actituds personals
d'aprenentatge permanent;
-
fomentar la creació d'ambients
organitzadors d'aprenentatge;
-
possibilitar la integració en xarxes de
formació;
-
estimular la relació entre comunitats
educatives i establir associacions durables;
-
adoptar els nous llenguatges i les
tecnologies de la informació i de la comunicació des de la doble perspectiva
del coneixement codificat (software) i del coneixement tàctic o implícit
(wetware)
Comptar amb el consens i amb la complicitat
són elements clau per a portat a terme les polítiques educatives que es
plantegen des del govern. Cal establir marcs de diàleg i d’intercanvi per aconseguir-ho
i caminar junts per aconseguir una revalorització de la tasca docent, un
adequat reconeixement social del professorat, els estímuls professionals d’una
veritable carrera docent i una acurada oferta de formació inicial i permanent.
D. Contingut de programes i mètodes
d’ensenyament-aprenentatge
El document planteja, en tres grans blocs,
el tractament d’aspectes tan importants pel que fa al currículum com són: bloc
2, educació infantil; bloc 3, educació secundària obligatòria, i bloc 4,
llengües estrangeres i TIC.
Les concrecions d’aquests tres blocs estan
tenint força respostes en el debat virtual. I és lògic. Però –insisteixo– anem
una mica més al fons de la qüestió. Ens hem plantejat el perquè d’un canvi
d’enfocament en els continguts i les metodologies. Sembla que, tot i acceptar
que la nova societat del coneixement està constantment en procés de canvi, el
canvi en la manera d’ensenyar encara no estigués prou justificat.
Com adonar-se’n de la necessitat?
Reflexionem a partir d’aquest text de Roberto Carneiro:
“El conocimiento escolar es
una combinación de una serie de conocimientos de diferente índole: personal y
cultural; antecedentes, historia y patrimonio; conocimiento popular a través de
los medios; corriente central del conocimiento académico, o conocimiento
codificado; conocimiento académico «transformador», es decir, conocimiento que
provoca rupturas y fluctuaciones.
A su vez existen cuatro formas
generales de «conocer». «Conocer qué»
y «conocer por qué» son las formas
tradicionales del conocimiento empírico y la relación causal. Además de
éstas, «conocer quién» y «conocer cómo»
están más relacionadas con los procesos sociales. Esto conduce a un nuevo
triángulo de aprendizaje que no sólo es académico, sino también vocacional o
experimental, que permita a la gente aprender haciendo.”
A tall de conclusió es podria dir que
l’actual “crisi de l’educació” rau en uns aspectes nuclears: caràcter i
continguts de l’educació, contribució
de l’educació a la cohesió social i educació de qualitat per a tots. La
paradoxa és que, precisament des d’aquesta crisi, s’ha d’encarar el repte dels
objectius 2010: qualitat, accessibilitat i obertura al món.
El debat sobre la nova llei està servit. Si
hi estem disposats, encarem-lo amb obertura i deixem-nos sorprendre per les
nostres reflexions i les dels altres. Deixem que l’inesperat ens sorprengui,
perquè, com diu Edgar Morin
“... ens hem instal·lat amb massa seguretat en les
nostres teories i les postres idees, i aquestes teories i idees no tenen cap
estructura d'acollida per allò que és nou. En canvi, el nou brolla sense parar.
Hom no pot preveure'l tal com finalment es presentarà, però hem d'esperar la
seva vinguda, és a dir, hem d'esperar l'inesperat. I un cop s'esdevé
l'inesperat, haurem de ser capaços de revisar les postres teories i idees més
que no pas fer entrar amb fòrceps el fet nou en la teoria incapaç d'acollir-lo
de veritat.”
